divendres, 23 de desembre del 2011

Invsersió cultural en el procés educatiu

Ho he de reconèixer. Mariano Rajoy, a vegades, també l’encerta. Dimarts 21 de desembre va anunciar la nova composició del Govern i em va agradar veure com l’educació i la cultura formen part d’un mateix ministeri. Les raons d’aquesta decisió poden ser múltiples. Una podria ser una manera d’acontentar  tothom, tant  aquells que aposten per la supressió del Ministeri de Cultura en temps de crisi perquè suposa una mesura d’estalvi –que, de fet, si no cal ministeri, no cal ni en temps de crisi ni de bonança–, com aquells qui eren partidaris de mantenir-lo. Una altra –i espero que sigui la que l’ha portat a prendre aquesta decisió– és considerar que no existeix la cultura si no hi ha una bona educació, i que, per tant, totes dues coses s’han de gestionar des d’un mateix ministeri.

La inversió cultural en el procés educatiu i també en l’àmbit familiar –no podem deixar-ho tot en mans de les escoles i els pobres professors– és el que farà que els nostres fills creixin en un ambient cultural prou ric i divers que els permetrà escollir amb criteri el seu propi consum cultural en funció del seu coneixement, estat d’ànim i inquietuds, i no en funció d’allò que els mitjans de comunicació o aquells qui hi treballen, les multinacionals de la “cultura”, o les polítiques equivocades, per no dir intencionades, d’alguns governs ens volen vendre.

Espero doncs que aquesta decisió d’unir tots dos conceptes en un sol ministeri serveixi d’una vegada perquè algun govern es decideixi –o s’atreveixi– a plantejar una política cultural que s’iniciï a l’escola. Ho sé, és complicat. Principalment perquè els resultats d’aquestes polítiques són a deu anys vista (us recomano la lectura de l’article Les modes musicals). Però la unió de l’educació i la cultura en un sol ministeri, em dona algunes esperances.

divendres, 18 de novembre del 2011

No vulgueu matar tres pardals d’un tret

En aquest país ens creiem tan llestos que tenim la gran mania de voler arreglar els problemes de dos en dos, per no dir de tres en tres.

Dies enrere, un grup de famílies –algunes d’elles procedents de recents desnonaments– amb dificultat per accedir a un habitatge, ocupaven un edifici de Barcelona i s’excusaven dient que així aportaven una solució a dos problemes: l'un, la manca de recursos de moltes per poder pagar un habitatge digne, i l'altre, l’especulació que genera tenir habitatges buits a l’espera de com fluctua el mercat immobiliari. En resum, que el que pretenien aquestes famílies era trobar una única solució a dos problemes.

Del que no parlaven però els afectats és que l’especulació no està penada –sempre que no vagi acompanyada d’un assetjament– i que, en canvi, sí que ho està l’ocupació il·legal d’una propietat privada. Per tant, allà on fins ara hi havia dos problemes –el de l’especulació i el de no poder accedir a un habitatge digne–, ara n’hi ha tres: els esmentats i l’ocupació il·legal. No només no han solucionat els dos problemes dels quals parlaven, sinó que n’han creat un altre.

Amb això no vull pas dir que no entengui aquesta gent ni que no comparteixi les seves inquietuds ni que no estiguem obligats a buscar-hi una solució. Però el que no podem fer és buscar una solució a una situació immoral mitjançant activitats il·legals.

Cal buscar una solució per a cada problema. Primer, si som capaços, cal debatre sobre fins a quin punt és lícita l’especulació i, si cal, legislar en aquest sentit. I després, cal buscar i aplicar polítiques socials que ajudin les famílies amb pocs recursos a obtenir un habitatge digne perquè és un dret fonamental. Això sí, al meu entendre, tal com ho és, també, la propietat privada.

dimecres, 9 de novembre del 2011

Estic content

El dia 15 d'octubre d'aquest any vaig enviar, per primera vegada, un dels meus escrits als dos diaris gironins de més tirada. No em pensava pas que cap d'ells publiqués l'escrit però, mira per on, que ho varen fer els dos. Primer va ser El Punt Diari, que ara es diu el Punt Avui, i després el Diari de Girona.

Us adjunto els retalls.



El Ministeri de Cultura es diu SGAE

Sabino Méndez, guitarrista i compositor de reconeguts temes –que no vol pas dir bons–, com “Cadillac Solitario”, i una de les cares visibles de la junta que ha de refundar la Sociedad General de Autores y Editores (SGAE), afirma que quan hom parla del monopoli que té aquesta entitat, ho fa frívolament perquè la llei permet, a qui ho desitgi, crear una entitat de gestió col·lectiva de drets d’autor. I és veritat. El que no diu, però, pensant segurament que la resta de mortals som una colla d’ineptes que desconeixem el tema, és que, per sortir a la llum, aquestes noves entitats de gestió necessiten l’autorització del Ministeri de Cultura. I el que tampoc esmenta és que, per desgràcia, en aquest país mana més, perquè te més poder, l’entitat de gestió de drets de la qual estem parlant que no el mateix Ministeri. Tenint en compte això, quin és el govern que gosa autoritzar la creació d’una nova entitat de gestió de drets que  pugui  suposar una competència directa a l’SGAE?

Imagineu-vos una situació que no té perquè ser real però que ens farà rumiar: El govern treu a subhasta una emissió de lletres, bons o obligacions de l’estat emesos pel Tesoro Público i necessita que alguna entitat solvent se n'adjudiqui un bon paquet. Tot seguit, algun responsable del Ministeri parla amb qui hagi de parlar de l’SGAE. I aquesta entitat, que si quelcom li sobra a part de poca vergonya són diners, l'adquireix. Com us penseu que el govern tornarà el favor? Molt fàcil, oi? No autoritzant cap altra entitat de gestió, per exemple?

dilluns, 26 de setembre del 2011

Llibertat a canvi de llibertat

Últimament alguns dirigents del PP s’omplen la boca amb la paraula llibertat.  L’utilitzen a l’hora d’argumentar infinitat d’injustícies –segons ells– a què, els seus, estan sotmesos. Recentment n’ hi ha hagut dos exemples, dels quals ja s’ha parlat molt. Per un costat el model d’immersió lingüística, on surten en defensa de la llibertat d’expressar-se en castellà i de ser-hi atesos (podeu llegir l’article “Ganes de tocar els pebrots?”), i per l’altra, la prohibició de les curses de braus a Catalunya, que els serveix d’excusa per reclamar la llibertat del ciutadà a celebrar aquest tipus d’actes –per no dir, en comptes d’actes, salvatjades, atrocitats, barbaritats, bestialitats o cafrades.

Doncs bé, ja que tenen tan clar i defensen tant el concepte de llibertat, els hi proposo un canvi. Donem-los aquestes llibertats que reclamen a canvi que, quan nosaltres reclamem la llibertat del nostre poble, no ens hi posin impediments.

Després ja tindrem temps d’arreglar el país.

dijous, 22 de setembre del 2011

La plaça de la vergonya

Recordo perfectament que quan era petit i s’acostava la Festa Major de Cassà de la Selva, població on vivia amb els meus pares, molts dels carrers s’engalanaven per poder ser considerats un dels carrers més lluïts de la Festa Major. També recordo que un any, els veïns de la urbanització on vivíem, cansats d’haver d’accedir a casa per un camí de carros, sense clavegueram i en un estat lamentable, vàrem decidir engalanar aquest camí i posar-li de sobrenom  “el carrer de la vergonya”.

He fet aquesta introducció perquè el nom que fa tants anys va servir als veïns del Vi Novell per definir el principal accés a les nostres cases, avui escau perfectament a un espai de Girona que, per desgràcia, hem de creuar  a diari tots els que vivim o treballem prop de la plaça de Santa Susanna, on hi ha l’església del Mercadal. Estic parlant de la ridícula plaça de la Constitució o altrament dita per més d’un veí, plaça de la Vergonya.

Aquest és un espai d’unes dimensions considerables que a qualsevol ciutat li agradaria tenir i de la qual  qualsevol ciutadà voldria gaudir. Hauria de ser un espai lliure de perills, on els nens poguessin jugar, on la gent  pogués passejar tranquil·lament, quedar-hi amb els amics, fer-hi la xerrada o, fins i tot, tal com passa a molts parcs de la capital del país veí que he visitat recentment –em refereixo a França, no a l’altre–, poder-hi descansar a la fresca. No obstant, aquest és un espai més aviat esperpèntic on sobresurten certes estructures de formigó, no sé si intentant realçar algun art modern que ningú acaba d’entendre i on, lluny de destacar per la seva verdor, ressalta pel gris inhòspit que es transmet dins l’ànima de tots aquells que la creuem dia darrere dia.

Però, per acabar-ho d’arrodonir, d’un temps ençà aquest espai s’ha convertit en un punt de trobada d’indigents que molesten la resta de ciutadans de Girona i  aquells que visiten la nostra ciutat. Ja és massa normal veure aquesta gent orinant i dormint la mona pels racons i estructures de formigó –que potser hi són per això– de la plaça, bevent constantment vi (en tetrabric) i cervesa (en format Xibeca), trencant ampolles, demanant tabac i diners a tothom que hi passeja, embrutint tota la plaça, i barallant-se entre ells.

Ja fa massa temps que la situació comença a ser insostenible i no sembla pas que aquells –abans d’un color i ara d’un altre– que haurien de posar-hi remei, tinguin gaires intencions de fer-ho. Per sort, de moment, la cosa no ha anat més enllà, però ... i si demà hi ha alguna desgràcia de veritat a la plaça de la Vergonya? No valdria la pena posar fil a l’agulla i solucionar-ho abans d’haver-nos-en de penedir?

dimarts, 20 de setembre del 2011

Ganes de tocar els pebrots?

Fa anys i panys que a Catalunya s’aplica un model d’immersió lingüística que ha demostrat sobradament complir amb els objectius per un costat socials −que ajuden la immigració a integrar-se al nostre país i provoquen que no hi hagi diferències entre immigrants i autòctons− i per l’altre lingüístics, que asseguren, al final de l’etapa escolar, la perfecta comprensió tant del català com del castellà. Mostra d’això últim són els diversos informes que diuen que els que estudien en escoles catalanes acaben tenint el mateix nivell de castellà, o superior, que els qui ho fan en escoles de la resta de les comunitats autònomes.

El nostre és, per tant, un model sostenible, sobradament contrastat i d’èxit, que, fins i tot, ha sigut objecte d’estudi per molts altres governs i font d’inspiració per a altres models d’immersió lingüística que s’han aplicat arreu del món. Però no només això: la realitat és la que és, i és la que es transmet al carrer, on els dos idiomes conviuen en perfecta harmonia. Cal dir, però, que l’èxit d’aquest model radica en la voluntat del poble català d’integrar, com sempre ha fet, aquells que provenen d’altres indrets i cultures.

Perquè doncs dotze famílies posen traves al nostre sistema? S’emplenen la boca recordant-nos que a Catalunya hi ha dues llengües oficials i que, per tant, tots els ciutadans tenen el dret a utilitzar  l’idioma que vulguin i ser-hi atesos. Vaja!, un clam a la diversitat multicultural del país. La veritat, però, és que és precisament el terme diversitat el que els  fa por –o els emprenya– i es neguen a acceptar que els seus fills, i ells mateixos, seran culturalment més rics si parlen dues llengües i no pas una.

Ara resulta, però, que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, fent el que fan els tribunals, que és aplicar les lleis i no la justícia, ha fallat a favor seu posant en perill tot el sistema. Tal com va dir el president Tarradelles a la tornada del seu exili: “Ciutadans de Catalunya...”, ha arribat l’hora d’incomplir les sentències. Això últim ho dic jo sense ser president de res.

dimecres, 14 de setembre del 2011

Fem una mica d’autocrítica

El dijous dia 8 de setembre vaig quedar glaçat en llegir, enmig d’una notícia del diari Marca, els sous d’alguns dels esportistes més ben pagats del món (segons es desprèn d’altres notícies, sous nets només en concepte de fitxes o premis i lliures d’impostos). Entre ells, al capdavant de la llista, Tiger Woods, amb 55,6 milions d’euros. El segueixen dos golfistes més, per arribar, en quart lloc, a Samuel Eto’o, amb un total de 20 milions d’euros. Una mica més avall, la llista segueix amb noms com Fernando Alonso, Nadal, Peyton Manning, etc. En total, 301,1 milions d’euros anuals que sumen els vint esportistes –entre ells també algun entrenador, com Mourinho– amb més ingressos. Realment la xifra em va resultar escandalosa. No obstant això, com que encara quan es parla d’aquestes quantitats d’euros el meu cap no aconsegueix desxifrar-les (per allò del canvi d’euros a pessetes), tampoc hi vaig donar gaire importància.

Avui, dilluns 12 de setembre, equivocadament i per casualitat, he entrat a la web del Diario de Navarra, on, el 15 d’octubre de 2010, anunciaven que el Govern de Navarra destinaria 45 milions d’euros menys a inversió directe –en obres– en els pressupostos del 2011 respecte als del 2010 i diu textualment “en total el anteproyecto habla de 300,8 millones para este fin.” Més endavant el diari també diu que el pressupost de tot el departament encarregat de l’execució de les diferents obres que s’han de dur a terme durant el 2011 és de 378 milions d’euros.

En resum, vint esportistes en conjunt cobren pràcticament els mateixos diners que el Govern de Navarra destina a obres i infraestructures en el pressupost del 2011. No ho sé..., potser és –ja pots comptar– que el Govern de Navarra destina massa pocs diners a aquest concepte?

Últimament he vist moltes mostres d’indignació i rebuig cap al nostre sistema capitalista. Pancartes i crits contra el govern, contra la gent rica (ja sigui a còpia de suar, per sort, per herència o per estafadors), contra els bancs, etc. Ara bé, no he vist ni una sola pancarta en contra dels sous i beneficis que obtenen aquests esportistes. Segurament, la raó rau en el fet que a molts –potser la gran majoria de nosaltres i jo el primer– ens agraden massa els esports (de la mateixa manera que a la gent li agrada tenir un pis ben bonic en una bona zona, un cotxe que corri força, anar ben vestida i dur un telèfon mòbil d’última generació) i permetem aquesta i d’altres injustícies, i ens posem, nosaltres mateixos, al nivell de tots aquells a qui critiquem. Tot plegat fa que em vingui una pregunta al cap: voleu dir que la majoria de la societat no és també, en bona part, culpable i responsable de la crisi?

De fet, la nostra llengua, aquesta que tant defensem aquests dies –i que pel que veig tan poc cas li fem–, és rica en dites que ens recorden que no hem de gastar més del que podem i com som, a vegades, malgastadors. “El qui se n'ix del regat, pega el bac”, “Allargar més el braç que la màniga”, “El jornal, entra per la porta i se'n va pel fumeral”, “Cal mirar prim”, “Qui a la botigueta va i ve, dos cases manté”, “Tenir la butxaca solta”, “Tenir les mans foradades”, “Tirar del tros”, “Afluixar massa la bossa” o “Gastar amb compàs”, en són només algunes. Ningú no pot dir que no estàvem avisats.


diumenge, 4 de setembre del 2011

Menys queixar-se i més exigir

El dia que vaig dir al meu pare que volia fer de representant –agent artístic, per a aquells qui no coneixeu el món del ball– el primer que em va contestar va ser: “Només em faltaria que la filla es fes monja.” No és que el meu pare tingués res en contra de les monges, però, per la resposta, diria que sí que tenia quelcom en contra d’alguns representants.

Curiosament, la seva resposta em va animar, i, des de bon principi, aproximadament cap a l’any 92, vaig proposar-me no generar en els músics l’animadversió que el meu pare tenia respecte d’alguns companys meus. No va ser fàcil, principalment per tres motius. En primer lloc, perquè molts s’havien guanyat a pols la mala reputació i això afectava la imatge de tot el col·lectiu; en segon lloc, per la poca predisposició que sempre han mostrat els músics envers els canvis, encara que aquests els acabin afavorint, i, finalment, perquè el comportament d’alguns músics et feia passar les ganes d’aconseguir aquesta fita.

De llavors ençà, el mercat ha sofert un canvi generacional que ha comportat la desaparició d’alguns representants, més aviat poc professionals, i l’aparició d’altres que, ja sigui per edat, per filosofia o per educació, han deixat darrere moltes de les males praxis a les quals ens tenien acostumats els nostres antecessors. No obstant això, la mentalitat del músic respecte d’aquesta problemàtica (o sigui, respecte als representants) no ha variat i sembla que segueix encallada en la dècada dels 90.

M’explico. El més normal en qualsevol professió del món és que aquell que treballa correctament estigui remunerat amb uns diners, i que aquells que no compleixen amb les seves obligacions ho estiguin menys. O que aquells que fa vint anys que proporcionen feina a un artista i li han demostrat professionalitat, seriositat i rigor tinguin unes condicions especials, encara que no sigui amb el preu −o sí− respecte d’aquells que acaben d’incorporar-se al sector i dels que tothom desconeix la praxis. Són coses naturals. A ningú no se li ocorreria pagar el mateix per un armari ben robust i fet a mida per un bon fuster que per un armari d’Ikea. En canvi, en el sector dels representants, això no és així. Si tu contractes un artista per a  una actuació cobres el mateix sigui quin sigui el teu comportament respecte d’aquest. Tant se val si anteriorment t’has encarregat de proposar la contractació de l’artista en concret; tant se val si has fet un contracte per assegurar-te que a última hora l’Ajuntament no anul·larà l’actuació; tant se val si te n’encarregues de dir a l’artista a quina hora han de ser a lloc, a quina plaça han d’anar a actuar o si li dónes les instruccions pertinents perquè no s’hagi d’espavilar tot sol; tant se val si et presentes el dia de l’actuació per comprovar que no hi hagi cap inconvenient ni amb els vestidors, ni amb les connexions de corrent, ni amb l’escenari, ni amb el personal de càrrega i descàrrega, ni amb el que sigui; tant se val que t’enfrontis als ajuntaments, que són els qui et concedeixen la feina, reclamant els pagaments endarrerits als artistes; tant se val que facturis la teva part de beneficis perquè l’artista es pugui deduir com a despesa la teva comissió, o, contràriament, tant se val que els obliguis que t’ho paguin en negre perquè no vols fer una factura ja que ni tan sols estàs donat d’alta a Hisenda..., perquè, a l’hora de la veritat, tant si fas tot això i molt més com si no ho fas, acabaràs cobrant el mateix i, el que és pitjor, si convé tornaran a treballar per tu, tant si treballes bé com si ho fas malament.

Visto lo visto em plantejo un dilema. Quan tingui un artista contractat a alguna població, què faig? Hi vaig? Em cuido i em responsabilitzo de les coses i miro que es garanteixin un mínim de condicions per als artistes? O contràriament em quedo a casa tranquil·lament assegut al sofà i mirant la televisió com fan alguns? Total, per acabar cobrant el mateix...

dimecres, 31 d’agost del 2011

Tot i la crisi

Els castellans diuen: “No hay mal que por bien no venga”. Aquesta frase també es podria aplicar a la doble crisi (la musical i l’econòmica) que el sector de la música sofreix actualment, i, de fet, ja són molts els artistes que, davant la dificultat d’aconseguir actuacions, prefereixen baixar els catxets i no cobrar excessius diners per actuació i tenir, a canvi, un major nombre de concerts que els aporti un benefici més gran al cap de l’any. Podríem dir que la crisi ha modificat l’actitud i les pretensions d’alguns artistes, i això es nota tant a l’hora d’establir o, com passa últimament, d’acceptar els preus com a l’hora d’exigir altres coses en concepte del que anomenen rider d’hospitalitat o càtering. Sota elegants anglicismes i mots com aquests, s’amagaven totes aquelles exigències podríem dir que inacceptables però que durant anys han servit als artistes com a arma d’amenaça per suspendre el concert i aconseguir tot allò que, amb perdó, els passava pels collons. Excentricitats com golosinas de color amarillo, toallas de color... (el color depenia del gust de l’artista) o llistes de begudes alcohòliques impossibles de pair per cap artista −ni tan sols una orquestra simfònica− per prou fetge que tingués per acabar-se-les són algunes de les curiositats que companys del món de l’espectacle ens hem trobat amb el temps. El més curiós, però, és la pulcritud d’algunes empreses contractants, la majoria ajuntaments, a l’hora de servir amb safata totes aquestes exigències que, en molts casos, podríem qualificar com a humiliació o vexació. I jo em pregunto, tants vots donava portar segons quins artistes?

La qüestió és que sembla que la crisi ha portat un canvi d’aires i, per norma general, els artistes ara no només ajusten els preus sinó que han deixat d’exigir moltes de les ximpleries que demanaven. Però no pas tots. Encara hi ha qui creu que viu en un pedestal i que, a més d’exigir-te tota classe de coses innecessàries, té un comportament que difereix molt del que se li suposaria a qualsevol professional.

Permeteu-me’n un exemple. Fa poc ens varen contractar un artista que, fins en el contracte, demanava tota una sèrie de begudes, alcohòliques i no alcohòliques, aliments variats com fruita fresca −suposo que els plàtans, vist el seu comportament, eren per fotre per un lloc d’aquells els qui li estaven pagant uns quants milers d’euros per actuar−, xocolatines, entrepans, una ampolla de Cardhu, una altra de Beefeater, diversos packs de cervesa, etc. Però no van ser aquestes peticions el que més em va indignar, sinó la utilització que en van fer, de tot això. M’hauria agradat il·lustrar amb una fotografia el lamentable estat en què va quedar el vestidor i l’accés a l’escenari: infinitat de llaunes de cervesa obertes a mig consumir; tots els entrepans, tots, oberts i porquejats, la majoria només tastats i deixats per qualsevol lloc del vestidor; burilles de tabac tirades per tot arreu, xocolatines a mig menjar i desfetes per la calor i per terra; closques de pipes, papers, etc. En resum, una actitud digna d’algú de qui, segurament, fins i tot els pares s’avergonyirien. Tot això sense tenir en compte que varen fer tard a les proves de so, que evidentment les van acabar tard, que van provocar un retard en l’obertura de portes, que ens varen exigir més whisky i cerveses, etc.

Per acabar, dies després, quan vaig dir-li al responsable de la seva oficina de contractació el que pensava de tot plegat, em va donar per resposta: “Que quieres que te diga..., seguro que en su casa no lo harían.

Per sort, la majoria ja no actuen així.

dilluns, 29 d’agost del 2011

Déu ens agafi confessats (el futur de les entitats de gestió i dels drets d'autor)

Quin futur els espera a les entitats de gestió de drets en general i a l’SGAE en particular? Són moltes les veus que aposten per un profund replantejament del funcionament d’aquestes entitats. No obstant això, podria ben ser que aquest canvi els arribés massa tard. Les noves tecnologies estan preparades per a instal·lar sistemes automatitzats de gestió i repartiment dels drets d’autor en el moment en què alguna persona consumeix alguna de les obres que, en principi, aquestes entitats protegeixen. Estem doncs davant d’una realitat, i és que les entitats de gestió, en breu, poden deixar de ser necessàries i poden ser substituïdes per sistemes informàtics més efectius i totalment transparents. A més, i per acabar-ho d’arrodonir, la societat en general defensarà qualsevol situació que condemni les entitats de gestió a la seva desaparició. Per tant, ben aviat ens podem trobar que aquestes quedin relegades a un segon pla i gestionant només aquells drets d’autor als quals no es puguin aplicar processos informàtics que recaptin i reparteixin de forma automàtica, com per exemple, el sector del directe.

Tot i això, ni tan sols la possible reconversió o desaparició de les entitats de gestió tindrà cap mena de sentit si no som tots plegats capaços de debatre aquells aspectes conceptuals que tenen la societat confosa i, perdoneu l’expressió, emprenyada. Entre tots (govern, ministeri, entitats de gestió, consumidors, professionals, etc.) hem de ser prou madurs per posar-nos en la pell dels altres i obrir importants debats sobre conceptes com la irrenunciabilitat dels autors sobre els seus drets, que ens portarà a parlar sobre si són lícites o legals les llicències creative commons, i sobre si la llei de la propietat intel·lectual ha de tenir o no caràcter tuïtiu; conceptes com on són els límits de la comunicació pública o quina és la finalitat de les entitats de gestió, si s’han de dedicar únicament i exclusiva a gestionar drets o poden oferir altres serveis als seus associats, cosa que ens abocarà a un profund debat, per exemple, sobre la inversió que l’SGAE ha fet en la Red Arteria, etc. Cal debatre amb intel·ligència. Per posar un exemple: perquè hem de debatre si pot o no pot l’SGAE oferir serveis complementaris amb els diners pendents d’identificar o si aquests diners cal tornar-los a aquells que els han pagat? No és millor debatre i proposar un model de gestió que no permeti que hi hagi diners recaptats sense que es pugui identificar a qui s’han de pagar?

El problema, com hem dit abans, és que la societat es mostra en un estat total d’animadversió respecte no només de l’SGAE sinó també dels autors i dels seus drets. I això és degut principalment als errors comesos per aquesta entitat de gestió, errors que afecten la gestió i els cobraments, com per exemple uns percentatges massa elevats que provoquen reticències o la falta d’equitat, que provoca desconfiança; errors que afecten el sistema de repartiment, el sistema de votacions de la Junta Directiva d’aquesta entitat o, per acabar-ho d’arrodonir, errors com l’aparició del cànon digital, un cànon que d’entrada pressuposa a qui adquireix un producte que és culpable de pirateria. La pirateria, que és evident que causa una pèrdua d’ingressos als autors, no l’arreglarem a còpia de pedaços o canons. Fa falta una solució global, una reformulació del sector i, només si cal i de forma legal, l’aplicació de mesures coercitives.

Però, al meu entendre, l’error més gran que ha comès mai l’SGAE −a falta que la justícia pugui o no depurar responsabilitats als membres acusats dels fets ocorreguts últimament− ha sigut la falta de comunicació de l’SGAE, que, juntament als errors esmentats, ha aconseguit situar aquesta entitat (i els drets que protegeix) com la més mal vista per la nostra societat. La societat que ara ha de debatre sobre un nou model de gestió d’aquests drets. Com diu el títol d’aquest article, Déu ens agafi confessats.

diumenge, 28 d’agost del 2011

Un gran concert

De tant en tant, dins la nostra professió, et trobes amb alguna sorpresa ben grata. El concert que va servir per cloure els actes de la Festa Major d'enguany de Platja d'Aro, va ser una d'aquestes sorpreses. The Pepper Pots, que van compartir escenari amb Le Croupier, no només va aconseguir enlluernar el públic amb la seva música fresca de soul-ska, també va aconseguir sorprendre'm a mi amb una professionalitat exquisida que ja els hi agradaria tenir a molts dels artistes anomenats "grans".

Més endavant us parlaré sobre la falta de professionalitat d'alguns artistes. De moment, aquest servirà per mostrar-vos algunes de les fotografies que vaig fer aquesta fantàstica nit.

divendres, 26 d’agost del 2011

Les modes musicals

Anem per la primera reflexió que poso dins El meu sac i que m'agradaria compartir amb tothom. D'entrada, he de dir-vos que em sap greu amoïnar-vos perquè em disposo a fer una petita anàlisi de la situació actual de la música i sé que això potser serà feixuc per a alguns, però espero que sigui interessant per a d’altres.

La música mai no va sola. Normalment va acompanyada d'un embolcall que, inevitablement, afecta la comercialització de la música. I no em refereixo a la manera que es presenta la música al públic (CD, vinil, via internet, etc.) Em refereixo a una sèrie de connotacions que envolten la música i que fan que aquesta arribi en forma d'inputs, en més o menys mesura, a la societat. El mal ve quan, desgraciadament, tot aquest embolcall pren més valor que la mateixa música.

Un dels aspectes que formen part d’aquest embolcall són les modes. Aquest país sempre ha anat “al son” (per utilitzar una expressió musical) de les modes, que han fet que, mentre uns treballaven sobradament i a més es permetien el luxe d’establir uns preus fora del normal, la resta d’artistes haguessin d’anar a actuar per quatre rals. Unes quantes modes? L’anomenat rock català, l’anterior moda a l’actual, que era la del mestissatge (potser un tipus de mestissatge, ja que la paraula engloba molts conceptes). I ara, doncs això, la moda del “folk-pop” o pop d’autor, com crec que molts l’anomenen.

Un altre dels aspectes que formen part d’aquest embolcall són els interessos partidistes de terceres persones, empreses o entitats: Crítics i periodistes musicals, alguns de dubtosa credibilitat, amb ganes de posar-se medalles o amb ganes de posar-se uns diners extres a la butxaca fent a la vegada de mànagers; partits polítics que en pro de no sé quina filosofia afavoreixen un tipus d’artista i posen barreres a uns altres; mitjans de comunicació que lluny d’informar objectivament només pensen en les conseqüències de les seves informacions (això també els passa quan parlen de política), i també dels interessos, totalment legítims, dels mànagers dels artistes i, no sé si tan legítims, de les multinacionals que dominen els mitjans de comunicació a còpia de grans sumes de diners.

I què és el que acaba passant? Doncs que al final, la gent, el públic, la societat, rep tants “inputs” que acaba consumint allò que, dissimuladament, o no, se li ha imposat. I com que som animals racionals però no deixem de ser animals, ens sumem a allò que pensa la gran majoria, i això no fa res més que augmentar i alimentar les modes.

L’única solució passa per combatre tots aquests “inputs” que diàriament rebem tots plegats. Però no amb polítiques basades en ajudes a la producció o a la creació, sinó amb polítiques que culturalitzin la societat, de manera que quan algú decideixi consumir música, tingui prou criteri per prescindir dels “inputs” que li arriben i es decanti per aquella música que a ell el satisfà més amb relació al seu estat emocional, a les seves inquietuds musicals o a tants altres aspectes de la vida que influeixen en la persona. I això només s’aconseguirà el dia que els nostres fills creixin en un ambient familiar i escolar culturalment ric. El problema d’aquestes polítiques és que s’han de començar a aplicar en edat infantil i que els resultats són a deu anys vista. I... quin govern s’hi atreveix?

Més endavant, si m’ho permeteu, podríem parlar de la més que promesa Llei de la Música o de la més que necessària Llei del Mecenatge.