divendres, 28 de desembre del 2012

Con la cabeza bajo el ala

Argentina tiene varios problemas pero, sin duda, hay dos que me preocupan considerablemente y creo que no pueden ser objeto de estudio por separado: las grandes diferencias entre clases sociales y el alto nivel de vandalismo.

A lo largo de la historia siempre han existido dos estamentos en la sociedad: los opresores y los oprimidos. En la edad media los primeros eran representados por la nobleza que controlaba la vida económica, política y social, y en el colofón mas alto estaba el Rey quien ejercía la autoridad de forma absoluta. La gracia divina era la que justificaba esta concentración de poder y el clero quien se encargaba de adoctrinar al pueblo, la parte oprimida. Con algunos matices, esta estructura se mantuvo hasta finales del antiguo régimen (s. XVII), cuando el movimiento ilustrado rompió con estos estamentos y embriagó la sociedad del momento con nuevas ideas basadas en la evolución del individuo, la separación de poderes (ejecutivo, legislativo y judicial) o la estructuración de la sociedad en clases sociales que permitiría a estas, en mayor o menor grado, participar de la vida económica, social y política. Se acababa así la tiranía de unos pocos en contra de la mayoría oprimida. 

Sin embargo estas ideas, introducidas en el estado liberal, no parecen haber arraigado en nuestra sociedad. Los estamentos absolutistas son ahora clases sociales dominantes, y los estamentos oprimidos son clases sociales dominadas. 

Estas diferencias sociales se hacen evidentísimas en Argentina. Un país casi autosuficiente gracias a la riqueza de sus recursos naturales que, sin embargo, observa atónito como una gran parte de la población vive en la más absoluta miseria. Argentina parecía haber dejado atrás la crisis del 2001, pero un simple paseo por su capital y la provincia de Buenos Aries es suficiente para observar este contraste. Ahora el problema, por culpa de políticas poco acertadas, avanza hacia un final incierto y se traslada a otras ciudades –algunas bastante ricas como el caso de Bariloche- y provincias del país donde los saqueos de supermercados ya se han cobrado cinco vidas. 


Llegados a este punto encontramos la relación entre pobreza extrema provocada por la diferencia entre las clases sociales y el aprovechamiento de la situación por parte de los delincuentes. Este es un escenario en la que el vandalismo se encuentra cómodo y aprovecha para ofrecer su peor cara. 

No voy a culpar a la Presidenta Cristina Fernández de Kirchner ya que creo que la situación obliga a una reflexión que va más allá de este gobierno. Seguramente toda la clase política del país es partícipe y responsable de este contexto. Pero no se entiende que ante una situación tan crítica como la que vive el país, y que desgraciadamente nos hace retroceder hasta el 2001, la Presidenta que más ha utilizado los medios de comunicación a través de mensajes de obligatoria difusión, ahora no aparezca ante estos para dar las explicaciones, o mejor aún, las soluciones pertinentes a este problema. 

Finalmente, un apunte. Si la salud de la Presidenta es la que no le permite presentarse ante la sociedad y dirigir a mi queridísimo país, mejor dejar paso a otras personas. No vaya a ser que Argentina se quede de nuevo sin liderazgo.

dimecres, 26 de desembre del 2012

Visca Catalunya, i les seves tradicions!

Avui he rebut una felicitació de nadal curiosa. És un vídeo on l’estel que anuncia l’arribada del Messies es transforma en una estelada. Un missatge clarament independentista que no deixa de sorprendre si tenim en compte que la música de fons que l’acompanya és una nadala típica en anglès –i encara sort que no és en castellà–.

Ahir també vaig rebre una altra felicitació amb un contingut clarament sobiranista. En aquest cas era el Pare Noel el que apareixia tot cofoi amb una estelada entre les mans.

Em fa por que aquest sentiment independentista sigui només una moda passatgera com tantes altres. Ho dic perquè veig que la gent l’expressa molt alegrement i, en canvi, quan això mereix una atenció especial, s'obliden de tot allò que ens caracteritza com a cultura i com a país. I si no ho creieu així, digueu-me si no seria més lògic que per reivindicar la independència del nostre país ens aferréssim a les nostres tradicions, com són el caganer, el tió i els Reis de l'Orient, i no al Pare Noel. O que, per exemple, a l’hora d’escollir una nadala per acompanyar aquestes reivindicacions, furguéssim en el cançoner tradicional català en lloc d’utilitzar una nadala qualsevol cantada per algun crooner americà.

dijous, 20 de desembre del 2012

Una lliçó de matemàtiques


Diuen que les anàlisis polítiques es preferible fer-les quan ja han passat uns dies dels processos electorals, perquè el temps et dóna una perspectiva diferent a l’hora d’analitzar-ne la situació. Però, per més temps que passa, segueixo opinant exactament el mateix que l’endemà de les eleccions del 25 N. Tot i la contundent davallada del partit que en un principi encapçalava aquesta deriva independentista, la meva anàlisi va ser que el país, i sobretot el procés cap a la independència, sortia reforçat dels comicis.


Des del país veí, i també des d’uns sectors del nostre, ens han volgut fer creure que la pèrdua de vots de Convergència i Unió significava un retrocés de les aspiracions sobiranistes de molts ciutadans de Catalunya. Per sort, en aquest cas les matemàtiques no fallen: dos més dos són quatre i no hi entren ni opinions subjectives ni interpretacions, com sí que passa amb la constitució espanyola, a la qual molts s’aferren a l’hora de defensar els seus interessos i a la vegada rebatre els dels altres. Els resultats són els que són, i el parlament de Catalunya avui és molt més partidari d’un procés sobiranista que de mantenir-se en una Espanya federal de la qual molts s’emplenen la boca i gairebé ningú defensa, o millor dit, practica.

Hem de deixar enrere el sentit de frustració que molts varen sentir i expressar l’endemà de les eleccions perquè el panorama és inequívocament favorable a la independència. Oriol Junqueras es va cansar de repetir-ho durant la campanya electoral: “el millor que pot passar és que, l’endemà de les eleccions, el president de la Generalitat i el cap de l’oposició s’adrecin al món amb un únic missatge”. Ara només falta que es posin d’acord en això, el missatge. Al cap i a la fi, ningú va dir que seria un camí fàcil.

dilluns, 6 d’agost del 2012

Nostàlgia d'un temps passat


Quan vaig començar en el negoci del món de l’espectacle, tot era molt diferent. Llavors, per les festes majors dels pobles i ciutats de Catalunya, es muntaven aquells típics envelats de llauna que retrunyien cada cop que el volum dels altaveus de les orquestres sobrepassava els nivells habituals. Mil pessetes, com a màxim, eren les que et donaven dret a poder gaudir de les orquestres i conjunts que hi actuaven. A vegades, fins i tot, podies fruir de dues orquestres que alternaven les actuacions amb dos passis cadascuna. Amb aquests diners, ingressats a la taquilla, les comissions de festes pagaven els artistes. Un cop dins, recordo perfectament com eren aquests envelats. Parquet de fusta, escenari de taulons, estructures de ferro i uns “palcos” amb sis cadires de fusta i una taula que els veïns del poble llogaven per poder gaudir, amb més calma que ningú (si no és que et tocaven els de davant dels altaveus), dels espectacles. Llavors, les mateixes comissions de festes aprofitaven aquests diners per pagar l’envelador. Tot plegat era bastant rudimentari però efectiu. Sobretot si tenim en compte que també hi havia una barra on se servien les begudes i que, amb els diners que s’hi ingressaven, feien que la festa encara donés prou benefici perquè la gent de les comissions de festes poguessin gaudir d’un bon sopar a l’any.

Tot plegat em provoca molta nostàlgia. Sobretot, el fet que els artistes se n’anessin de la població amb els diners a la butxaca. Vaja, ben igual que ara...

Probablement han canviat moltes coses de llavors ençà. Però crec que no m’equivoco si dic que hi ha dues raons principals que ens han portat a l’actual situació. En primer lloc, la desaparició del voluntarisme de totes les associacions de veïns, comissions de festes i altres col·lectius que, durant tot l’any i especialment durant el període de festa major, treballaven per assegurar-se els recursos econòmics que abans recordava; i, en segon lloc, un afany de populisme per part d’alguns polítics que van haver d’assumir obligatòriament l’organització de les festes majors i que, en època de bonança i amb ganes de guanyar-se fàcilment alguns vots, decidiren que els espectacles que s’esdevenien durant les festes majors fossin gratuïts.

Heus ací el resultat. 

dissabte, 14 de juliol del 2012

Quin problema té la cultura al nostre país?

Avui, quan tornava amb el cotxe d’un centre comercial ple fins a dalt per culpa de, o gràcies a,  les rebaixes, a la ràdio (Via Lliure de RAC1) parlaven de l’increment de l’IVA del 8% al 21% en les entrades dels espectacles. Especifico en les entrades perquè els espectacles, si més no la majoria, ja tributen, encara, el 18%.

Conscients que això és un greuge per a la cultura del nostre país, la conductora del programa, la Marta Cailà, ha iniciat una ronda de trucades a gent d'aquest àmbit per conèixer la seva opinió. Fins on he pogut sentir, tots els personatges entrevistats (no entendré mai perquè quan es parla precisament de cultura sempre s’ha d’entrevistar el Sr. Gerard Quintana) han coincidit que aquesta pujada significarà el tancament de moltes empreses culturals del país per culpa d’uns augments de preus en les entrades que el públic, i més ara que estem en crisi, no podrà assumir.

Segurament que és veritat. Però també és veritat, i no ho he sentit dir a ningú, almenys durant l’estona que he pogut escoltar el programa, que el gran problema de la cultura en aquest país no és ni ha sigut mai el preu de les entrades. El gran problema és que la gent no valora la cultura. Si aquesta no és apreciada pel públic, aquest mai no pagarà per consumir-la, estigui gravada amb un 8%, un 10%, o un 21%. Molts dels que ara es queixen han estat vivint gràcies a les ajudes i les subvencions a produccions i programacions que els qui ens han governat fins al dia d’avui han donat a aquestes empreses que ara es planyen: si haguessin depès només del públic, faria temps que ja haurien desaparegut.

Si a tot això hi sumem que per culpa de la bonança econòmica molts ajuntaments varen decidir oferir gratuïtament la cultura al públic –sobretot en festes majors, que també formen part de la nostra cultura–, amb la intenció de guanyar fàcilment uns quants vots, ens trobarem en la situació actual. Tenim, doncs, un públic no culte –per no dir inculte, que sona massa fort–, que no aprecia la cultura i desacostumat a pagar per aquesta pel que ja he esmentat abans i, també, per culpa de les descàrregues il·legals de música i llibres. Ni que les entrades no tributessin IVA, el públic del nostre país no pagaria per la cultura.

Com sempre he defensat, la solució al problema cultural del nostre país passa per culturitzar el públic des de la infància, procurant que els nens i nenes del nostre país creixin en un ambient familiar i escolar culturalment ric i que per a aquests la cultura sigui una necessitat. Si ho aconseguim, estic segur que el debat serà ben diferent.

Articles relacionats:

dissabte, 2 de juny del 2012

Què s'ha de negociar?


Fa uns dies, en el telenotícies de TV3, anunciaven que la gendarmeria francesa havia aconseguit detenir dos presumptes membres de la branca militar d’ETA. L’endemà, aquest fet va motivar una conversa al programa Matins de TV3 en què es discutia sobre si el govern espanyol havia de negociar-ne el desmantellament amb aquesta banda terrorista.

Una negociació implica forçosament un benefici per a totes les parts que negocien. I la meva pregunta és: quins beneficis podrien aconseguir els terroristes? La resposta és molt senzilla. En primer lloc, el benefici personal (reducció de condemnes, acostament de presos, etcètera). I, en segon lloc, beneficis pel que fa al país (més autogovern, un millor règim fiscal o, fins i tot, la independència pel País Basc).

En el primer dels casos, quant a aquells beneficis d’índole personal, no sé fins a quin punt és just asseure’s a negociar res i no seria més convenient aplicar la dita de “qui la fa la paga”. El que sí que sé és que en una negociació per obtenir més beneficis  per al  país, el govern espanyol no pot cedir ni un mil·límetre, perquè si ho fes estaria acceptant que la pràctica del terrorisme és la millor eina per aconseguir una millora de Catalunya com a país.

dissabte, 28 d’abril del 2012

Despertando pasiones


Cristina Fernández de Kirchner es para los argentinos una persona, o alguna cosa, ya que nunca sabremos si lo que vende es real o ficticio, comparable al fútbol. Levanta pasiones a favor y en contra, trasciende fronteras y sus decisiones son aplaudidas o criticadas con el mismo fervor consiguiendo no dejar a nadie indiferente y resultando ser una fuente inagotable de conflicto de intereses. Se mire como se mire, y con o sin razón en sus decisiones, Cristina juega con los sentimientos y las necesidades de un pueblo en beneficio de su carrera política y la de aquellos que le rodean (por desgracia, esto no es nuevo, ocurre con el 99% de los políticos). Muestra de ello es la imagen de miles de argentinos celebrando delante de la Casa Rosada la decisión de su presidenta de nacionalizar o expropiar la compañía Repsol YPF, como si de una victoria en un partido de fútbol se tratara.

Los que me conocen saben perfectamente que el aprecio que tengo por esta tierra y sobretodo por sus habitantes, y a la vez, el poco afecto que como buen catalán tengo por todo lo que proviene de nuestro país vecino (España), quien también lleva años robándonos, demuestra que mi crítica a la decisión de Cristina Kirchner no está fundada en defensa de los intereses de España. Al contrario, lo que la motiva es precisamente la defensa de los intereses de Argentina.

¿Saben cual es el país del mundo que más inversión realiza en Argentina? ¿Saben que este país (España, por si no lo adivinaron) pertenece a una zona económica llamada Comunidad Europea? ¿Que la Comunidad Europea esta formada por 27 estados? ¿Conocen el número de empresas con capacidad de inversión que están bajo la protección de estos estados?¿Han comparado las perdidas económicas que esta decisión puede acarrear con los posibles beneficios de la expropiación? ¿Conocen los beneficios de los que gozan los productos argentinos en el pago de aranceles en sus exportaciones a Europa? ¿Son conscientes de las consecuencias de esta decisión?

Además, prescindiendo de si la decisión es o no es idónea, el discurso de Cristina Kirchner y su gobierno no es ni mucho menos coherente. Tomar este tipo de decisiones bajo la bandera del interés nacional y la defensa del territorio cuando el mismo gobierno permite el expolio de uno de los mayores valores de Argentina, la Patagonia, no hace nada más que confirmar mis argumentos.

Con todo, yo no opino sobre si la decisión es justa o si, realmente, esta justificada la expropiación. Muy pocos tienen toda la información para opinar sobre el tema. Lo único que manifiesto es que no se puede dirigir un país como si se tratara de un equipo de fútbol. No vaya a ser que les ocurra lo que a River.