dimecres, 27 de febrer del 2013

Serguerat planetària


Fa aproximadament uns seixanta-cinc milions d’anys, els dinosaures van desaparèixer de la Terra. Hi ha moltes teories que analitzen el perquè d’aquest fet innegable, però la que pren més força dins la comunitat científica és la hipòtesi d’Álvarez (Luis Álvarez, pare, i Walter Álvarez, fill), que, resumidament, explica que la col·lisió d’un gran meteorit va desencadenar una sèrie de fets que acabaren amb la majoria de formes de vida del planeta Terra.

Segurament, les poques probabilitats que un fet com aquest es repeteixi, juntament amb la dificultat de trobar referències d'un fenomen ocorregut fa tant de temps, provoca que hom no pensi en la necessitat d’invertir en la seguretat del planeta davant de possibles accidents provocats per meteorits o altres objectes, com el que el passat 15 de febrer va explotar a la vertical dels Urals, a Rússia, i que, poc després, va topar amb la Terra provocant una ona expansiva equivalent a 500 kilotones de TNT, unes 30 vegades l’energia alliberada per la bomba atòmica d’Hiroshima, amb el resultat d’un miler de ferits. Em poso les mans al cap només de pensar què podria haver passat si en lloc d’haver mesurat 17 metres d’amplada, aquesta hagués sigut de 50, 150, 200 metres o un kilòmetre.

Tot plegat demostra la vulnerabilitat a la qual estem sotmesos dins un univers que desconeixem totalment. Potser seria hora que ens preguéssim seriosament aquests fets i no només penséssim en possibles inversions en seguretat planetària el dia que, malauradament, el mal ens toqui de prop. Llavors, potser, ja serà extremadament tard.

divendres, 15 de febrer del 2013

Corrupció ideològica

Si partim del punt de vista que els polítics no tenen l’objectiu de servir el poble, sinó que aquest existeix per servir-los, és normal que cada vegada que un partit accedeix al poder faci els reajustaments oportuns per acostar la societat a la seva ideologia. Si ho aconsegueixen, això els donarà més opcions de sortir escollits de nou en futurs comicis i, per tant, de seguir influint en el pensament de la gran massa social.
Així doncs, ens trobem davant d’una manifesta voluntat per part dels dirigents de modelar la societat, i, en aquest sentit, és normal que els governants facin especial incís en els més petits, en els adolescents i en els universitaris, a l’hora d’intentar inculcar-los la seva orientació política: no només es troben immersos en un procés d’assimilació natural de conceptes –segurament el més important de la seva vida– que facilitarà la ràpida absorció de la propaganda llençada pels partits a través de les contínues transformacions curriculars, sinó que, així, els dirigents polítics s’asseguren un corrent de pensament que perdurarà durant molts anys. En resum, que lluny de motivar les persones perquè, en el transcurs de les seves vides, desenvolupin un pensament propi que pugui ser contrastat amb el de la resta i crear així una societat millor i més plural, els polítics s’entossudeixen a adoctrinar-la. M’esgarrifo quan penso que això ja passava en l’antic règim, molt abans que els il·lustrats defensessin la raó com la capacitat essencial que té l’ésser humà per fer evolucionar la humanitat. 

La solució, des del meu humil punt de vista, consistiria a crear un consell de persones vinculades al món educatiu (professors, estudiants, gestors, etc.) que, amb independència de la política i amb resolucions vinculants, establissin les línies mestres del full de ruta de l’educació al nostre país, les avaluessin i les adaptessin, quan calgués, a les noves realitats i necessitats de la societat, per aconseguir, d’aquesta manera, desvincular aquestes decisions de la política i evitar el corrompiment ideològic a què ens sotmeten cada quatre o cada vuit anys. 

dimarts, 12 de febrer del 2013

El respecte com a punt de partida

Hom no neix culte. La cultura s’adquireix amb el pas del temps, i gràcies, en bona part, a les nostres possibilitats, ja siguin de caire intel·lectual, que en comportaran una assimilació més o menys ràpida, o de qualsevol altre caire: social, cultural o econòmic. Aquests aspectes són els que marcaran, a mesura que transcorrin els anys, el nostre nivell cultural.

La ràdio és un mitjà de comunicació que precisa d’un emissor i d’un receptor per adquirir un sentit complet; i és el nombre d’oients, l’audiència, el que marcarà el prestigi i reconeixement d’aquesta.


Per tot plegat, no entenc com el senyor Jordi Basté, conductor d'El Món a RAC1, un dels programes de ràdio més escoltats del país, potser el que més, permet que, setmanalment, el senyor Quim Monzó es mofi d’aquells oients que manifesten obertament les seves opinions, carregant-se el feedback que dóna vida a l’emissora de ràdio que representa. La manca de respecte i l’escarni al qual són sotmesos aquests oients que, pel motiu que sigui, no tenen el nivell cultural que l’esmentat col·laborador els pressuposa, és indigna d’una persona a qui presenten a la societat com un intel·lectual i d’una ràdio que pretén ser referència al nostre país. Estic segur que aquest personatge, al qual molts dels oients menyspreats per ell segurament li reconeixen un gran prestigi com a escriptor i columnista, és prou intel·ligent per obtenir recursos humorístics i crítics que distreguin els oients sense necessitat de fer befa d’aquells qui, amb bona voluntat, ajuden a fer més gran l’emissora, encara que, algunes vegades, sigui a través de la crítica. D’altra banda, si no es recondueix aquesta situació, recomanaria a la direcció de la ràdio la contractació de l’escriptor en qüestió per mofar-se, també, de la infinitat d’errades lingüístiques que cometen la majoria de col·laboradors i tertulians d’aquest i altres programes.

De la mateixa manera que hom no escull tenir una malaltia que no li permet llegir o parlar amb la destresa i la solera que suposaríem a un col·laborador d’una emissora de ràdio, plagui o no, la majoria de vegades hom tampoc escull les oportunitats de formar-se. Per tant, no es pot pretendre que totes les persones s’expressin amb la correcció que delectaria al senyor Quim Monzó i, encara menys, es pot acceptar que les escarneixi.